Cardenal Benlloch sempre ha segut una avinguda plena d'encant. (foto: segundamano.es)
Gané el uso de razón
perdí el uso de misterio
desde entonces la evidencia,
siempre rara, me da miedo.
desde entonces la evidencia,
siempre rara, me da miedo.
Gabriel Celaya
Entrades
11 comentaris:
El meu germà menut m’ho va fer vore. Per als chiquets urbans[1] de finals del Segle XX, els solars varen ser el regne de l’aventura. No escapàvem a les muntanyes ni a les hortes ni als ports. No botava séquies: recorria el meu món de casa a escola i d’escola a casa o de la mà de ma mare acompanyant-la a Mercadona i el mercat d’Algirós. Aixina, les fites dels meus dominis eren: per la mar, Dr. Manuel Candela, sense passar el carrer, només l'andana on vivia el meu amic David Quiles que encara no tenia les voreres posades; per Ponent, les paradetes de peix? que plantaven en l’encreuament entre Sancho Tello i Antonio Suárez, on ara estan els Babel i on estaven els Supersónicos; al Nort, el carrer Pobla de Farnals, on està el meu colege, Angelina Carnicer; al Sur, l’Avinguda del Port. Tota eixida d’este quadrant en companyia de mos pares -visites a meges, a uns amics que vivien a l'atra vora del riu, passejades falleres, anades a la mascletà, a Vivers, al Corte Inglés on sempre et trobaves algú d'Oliva- era acontenyiment. Tota fugida sense ells, transgressió. [2]
Plas plas plas plas. Per ahi hi ha un puesto de menjars que fan un arrosset a banda que te cagues.
És com el meu Sant Llorenç baix del campanar i la mirada de Sant Miquel espasa en alt carregant-se al dimonni i el rellotge marcant totes les hores i tirar-se en monopatí per la costera de la punyalà i aplegaves al riu dels crancs radioactius i l'aigua que baixava cada dia d'un color i allà que ens banyàvem.
Jo sí botava sequies perquè tampoc hi havia molt més que fer i al carrer encara no hi havia adoquins i feia no res que teníem clavegueres però aixina i tot el poble feia olor de merda.
Transgressió era amagar els pantalons trencats i aguantar-se el mal dels genolls en carn viva per a que la mare no ens bonegara.
Hahahahaha! Totalment d'acord. Anar a la cavalcada de reixos o al Corte Inglés era tota una excepció emocionant, i si queia una napolitana de crema ni et dic. I, com vosté diu, fer-ho a soletes ja era la llet consagrâ...
Salud Desficium Tremens!
Gràcies pels comentaris a tots i totes.
Cabylia:
Al centre casi sempre anava en coche o taxi. De manera que allò que hi havia enmig m'era desconegut. Oh riu ple de misteris, alguna volta enfilàvem l'albereda per a anar a la mascletà i em pensava que estava en Versalles, oh Pont de la Mar.
Convindràs en mi que napolitanes hi havia en els forns de qualsevol barri. Una atra cosa és que no nos en compraven mai. Pero els gofres sí que eren mítics, diferents a tot lo que es podia trobar en els nostres carrers. Els feyen en l'acte davant de tu, en aquelles paradetes que esguitaven modernitat de poliéster. La seua dolçor desmesurada no era d'este món. I després d'empastrar-me ben empastrat en eixa textura com de coca en llanda sense rent, ma mare, felina -una volta encauats a l'assent de darrere del taxi, em torcava en la seua saliva.
Comtessa: és que botar séquies ya és molt. I nadar en aigües radiàctives, que vols que et diga!
Bo, atents a les notes al peu en pròximes entregues.
"De manera que allò que hi havia enmig m'era desconegut."
Mira, això es lo que dia que em passava el primer any a Valencia, els diferents barris eren illes aillades entre sí i interconectades només per el metro. Crec que encara em passa en mooltes zones. Vaig arribar a entendre millor Londinum que Valencia: continue perdent-me entre Joaquin Costa i Russafa, la Avinguda Regne de Valencia li van posar eixe nom per a alimentar una miqueta més l'autoodi.
Per a mi la València de menut era: el trenet, l'estacioneta, la regalèssia al quiosc de la passarel·la, flipar davant de la casa dels caramels, les torres de Serrans, els coloms de la plaça de la Mare de Déu, el rastre a Nàpols i Sicília, la plaça Redona, el teatre Escalante, els immensos talls de gelat de torró...
Quan jo era un manyac els solars semblaven un decorat de la pel·lícula "Yo el Vaquilla".
A Elx, a sobre, durant molts anys no hi haguè containers per barris com Carrús.
Recorde fa uns anys a Barna, instal·lant-me a La Marina de Sants (la Zona Franca) un descampat d'eixos). Al País Barceloní açò té un nom: PREOLÍMPIC
Mongolian:
Clar, eixe és el Cap i Casal de lo extraordinari en una magnífica síntesis. (perque no reobri el seu bloc?)
Josep: Hahahahà PREOLíMPIC, com mola. Treballe en La Marina de Sants i, sí, de moment és tot molt preolímpic. Em flipa prou els super contrastos entre solars, ambient postbarraques, edificis futuristes en construcció... Qué en diria Paco Candel?
Moltes gràcies pel comentari. Has encertat moltíssim, com voràs si seguixes la contaralla. Yo totes les fins de semana baixava a Oliva i notava el contrast. El meu barri em recordava a eixes cròniques suburbials. I fabulava sobre això, quan em posava a competir en mentires en els meus amics i cosins del poble.
El Paco Candel estaria content. El vaig veure poc abans de morir, a la biblioteca que porta el seu nom, entregant els premis literaris que porten el seu nom.
Ja no hi ha rates, l'analfabetisme va de capa caiguda i els joves marginals, en comptes de robar cotxes, treballen per a comprar-se'ls i tunejar-los. Sembla que no, però han /hem) millorat.
Publica un comentari a l'entrada