dimecres, 1 d’abril de 2009

¡¡¡ Les memòries!iv!! (Notes [4]-[7])







[4] Les botes d’aigua eren, a més, un magnífic accessori per a jocs de rol sense tauler. És a dir, eixos jocs novament domèstics, on creaves un món o tornaves aun que ya tenies -a mig fer o aple rendiment- on ocupaves sempre un lloc destacat, els atributs del qual solien ser botes, guants, capes, torsos descoberts -quan temperatura i mare comportaven- o uniformes de vistosos colors en elàstics teixits en compost de lycra, armes blanques i algun vistós tocat –capell, màixquera o mocador- que sovint ocultava l’identitat del protagoniste. I armes blanques: punyals, espases i garrots. Evidentment la nostra funció en els nostres móns no era ser obrers de vila ni botiguers, sinó més aïna tota la gama del justicier, el salvador, el redentor, el defensor: cavaller bo, pirata bo, rei bo, príncep bo, moro bo o súper héroe bo. Evidentment estos jocs eren solitaris o només compartits en el meu dúctil i sugestionable germà menut. Combatíem ombres i eixercíem el poder performatiu del llenguage en diàlecs declamatius “Malditos alienígenas, qué hacéis aquí” “Te daré tu merecido” “A por ellos mis tigres de Mompracem”. De fet, moltes voltes eren només narració en curs mentres nos estàvem quets. Pero quan nos vestíem, l’acció física era important: les botes d’aigua solien ser de vius colors i dissenys audaços –les meues citeven l’expedició lunar nort-americana- i les féem servir per a qualsevol d’estos personages. Combinades en un pijama -d’eixos que feen visió quan el pare en vestia de similars, perque en aquells temps no estava tan estesa la serigrafia i el personal no vestia de colors vius i mai, gràcies al cel, he vist a mon pare en chàndal- i una tovalla com a capa entràvem de ple en l’univers màrvel o DC. I de tot l’atrezzo, l’element més prestigiós eren les botes. Potser les percebíem com a reals perque en el trage (real) que dúyem els menuts dels pirates (reals) d’Oliva les lluïem junt a la magnífica camisa sandokaneska, la faixa i el mocador roig.

[5] Sobre l'extraordinari creiximent de les moreres de Rodríguez de Cepeda, molts anys després es va publicar un conte en el llibre de relats El païs d’Ur. Felip Bens, L’Oronella-El Piló. Valéncia, 1999.

[6] I la poderosa influència que eixercien en el nostre imaginari. He coincidit alguna volta en el meu amic Fingidor, que en el pati de l’escola els individus en els ulls esgarrats gojaven d’un respecte atàvic, encara que foren més bé escarransits. El seu presumible coneiximent dels secrets de la lluita oriental els fea temibles. Sense dubte tenien mil manyes mortíferes –recurrent adjectiu de l’adolescència- i, a més podien tornar la teua força contra tu. Encara que és evident, caldrà dir que en eixos patis d’escola pràcticament ningú mai havia vist un oriental en tres dimensions. I els escassos cosmopolites que en tenien el gust, l’havien tingut en un restaurant, no en un dojo.

-Dojo: quina gran paraula que vàrem aprendre veent Karate Kid. Mai vaig conseguir que m’apuntaren a un gimnàs, com a atres dels meus amics anys després. Encara que vaig venerar una pegatinadel gimnàs Daito –de tela!- que em va regalar un atre amic ocasiona, no haguera durat ni tres mesos. Ahí arribava el desenchís, quan comprovaves que no havien guanyat poder ofensiu ni defensiu, que lluïen un ridícul cinturó en els colors del vaticà –vam conéixer eixa bandera en la visita papal de 1982, Valéncia eixia en la tele, flipa!- i que tot consistia en eixecutar unes ridícules pantomimes nomenades molt poc enigmàticament kates.
-Nunchaku: Una atra gran paraula d’aquells anys. Uns veïns en la mar se’n varen fer uns en dos trams de pal de granera (dels de fusta), dos claus de gancho i uns pocs esclavons de cadena. La chicalla no assumia la complicada fonètica oriental i, per analogia en la paraula castellana, esta arma terrible rebia el nom de luchancos.
-Açò és molt tòpic, pero recorde revolucionat una sessió doble al cine GranVia d’Oliva en Las Aventuras de Enrique y Ana i una de Kung-Fu. Recorde la meua perplexitat, perque en enmig de l’ensalada d’hòsties que era la segona película vaig assistir al meu primer estriptis que eixecutava per sorpresa una tímida i dolça chineta i que mostrava parrús i tot.
-Lo de les arts marcials és que era molt modern. Ya vivint en Oliva, vaig tindre un bon amic, la família del qual em sorprenia per la seua modernitat i eclecticisme. Tindre un pare deportiste –no pescador, ni caçador, ni colombaire- resultava molt exòtic. Que fora cinturó negre de judo i tercer dan –cinturó negre i tercer dan!- era la recarava. Ma mare em va dir que tocava la guitarra elèctrica de jove –wow!- I per últim i definitiu, no eren llauradors, ni botiguers, ni de cap professió liberal que em sonara: regentaven al centre històric olivà entre carrers que no havien canviat en segles –o això em pareixia- un vídeo-club de películes del sistema 2000. Un dels tesors que més recorde -i que no vaig arribar a visionar- era El Semental Italiano, la peli porno de l’Stallone pre-Rambo. Que més vos he de dir.
[7] Ací el lector o lectora s’ha de detindre a reflexionar com d’important pogué ser en la seua infantea eixa precisió: de veritat o de veres. Era l’opost a de joguet o a de mentira. En realitat aspiràvem a jocs reals, a aventures tan reals com les dels llibres i les películes. Aplicat als objectes, volíem coches de veritat, cavalls de veritat, pistoles de veritat, espases de veritat, ordenadors de veritat. Una volta en vaig retallar un d’una revista i vaig jugar en ell una miqueta, després algú me’n va mostrar un que era de joguet. Vullc dir que hi havia més coses de joguet que no ara. No sé si se m’entén pero vullc tornar al text principal.