dimarts, 24 de març de 2009

¡¡¡Les Memòries!!III! (Nota [3])


[3] Bujaques que contenien ocasionals bufes de colors que s’ensenyoraven de tots els jocs domèstics. Eren el joguet perfecte : barat, inofensiu per a mi i per als mobles, bibelots, objectes d’art i lux en general que que caracterisaven la llar familiar. Participatiu i fàcil : podia jugar en el meu germà –el d’enmig, que el menut encara no-, un ser llavors en moltes limitacions i en mon pare, un ser extraordinari que conseguia que la bufa tallarà el vent i assolira velocitats vertiginoses. Aprenia certs rudiments de física que encara no he acabat de dominar: per qué la bufa no corria i el baló o una pedra sí. Unia a la família: pronte vaig descobrir que jugar en bufes no era divertit si ho fea en amics de la meua edat, només funcionava a soles, en mon germà o en mon pare.

Especialment punyent i ridícul és el recort de la principal ensenyança que vaig rebre de l’objecte bufa i està relacionada en l’última ventaja lúdica que volia resenyar d’esta cosa que en l’edat hem degradat a objecte alusiu, a ornament de celebracions pretesament pop/naïf/kitsch o com a tesela de jagantins mosaics que en les grades representen els colors del nostre club. (I ara em pregunte quan van començar a utilisar-se les bufes de caucho unflades com a soport del color en l’espai i li hauré de preguntar a mos pares si recorden la primera volta que en varen vore una o si sempre hi han hagut ).

L’última ventaja lúdica que volia referir i que fea d’elles un objecte màgic –bo, encara me’n queda una atra: no estava clar d’on venien, on es podien comprar. T’arribaven soltes en un sobre sorpresa o mon pare en duya una o dos qualsevol dia. Pel contrari, eixes bufes grans, unflades d’hèlio les recorde més com a desig que com a objecte vixcut, encara que segur que alguna se’m va escapar posem en un matí raríssim i exultant en els Vivers i de la qual he oblidat aquell insignificant detall i hauré d’agrair el bon sentit que varen tindre mos pares en no comprar-me’n immediatament una atra. Bo, bo finalment tot quadra com comprovarà el pacient lector en tancar este parèntesis.- era que, al contrari que molts atres joguets, mai arribava a quedar-se abandonat, oblidat, avorrit fent una mescla de nosa i de primera mala consciència. En qualsevol moment la seua trayectòria trobava un dels exòtics i caríssims cactus als quals tan aficionat era mon pare o un dels encara més exòtics i caríssims cigarrets de marca Sombra era encara més aficionat mon pare i de manera abrupta, fulminant, inesperada s’acabava la diversió fins a la pròxima bufa. Mai duraven més d’un parell de dies. Excepte una.

En aquells temps, durant el feliç període d’existència d’una d’aquelles bufes, em va créixer una d’aquelles idees estranyes que, inflades de sentimentalisme, em sumien en profundes melangies infantils. Era una espècie de panteisme rudimentàriament ecologiste o una por tremenda a la mort. Pensava que per a fer tots els objectes que hi havia digam que s’utilisava matèria orgànica, digam que es mataven vides i digam que això em posava tristíssim. Suponc que d’alguna manera intentaria explicar-li-ho a ma mare. Que ella em faria vore que el món funcionava aixina, que la carn que em menjava més evidentment estava feta d’animals que en molts casos menjaven animals (l’idea de que es tallaven –mataven- arbres per a fer mobles em repatejava, la matèria em posava molt nerviós i la transitorietat, la provisionalitat, la condició efímera de tot em pareixia inacceptable, em fea oix i neurosis. Em pensava que per a fabricar les bufes també es mataven vides i això començava a pareixer-me molt remalament) i que, en tot cas, lo que calia era menjar-s’ho tot, no trencar res i no balafiar. Llavors vaig decidir conservar la bufa que tenia en actiu, cuidar-la, preservar-la de tota amenaça, fer-la durar per a sempre, encara que haguera de privar-me de jugar en ella. La tenia queta i refugiada en la meua habitació, entre el llit i la paret. Potser vaig conseguir oblidar-me d’ella per a fer-la durar sempre. O potser la mirava tots els dies uns moments, fent-la girar en les puntes dels dits, sense perdre el contacte en un dit o atre en cap moment. Llavors no sabem si de colp : trobant la bufa un dia en el caucho pansit, apegalós, blanet, brut de pelusa adherida –on l’aire, on la tesó i la lluentor- reduida a un penjoll inútil, fosc i trist, sense cap atractiu ni utilitat, ni potència lúdica; morta, en una paraula. O si mirant-la a poc a poc, de dia en dia, vaig haver de rendir-me a l’evidència de que la bufa deixava de ser la que era, de que el caucho es pansia et cétera. Encara que, conforme escric i recorde, m’incline a pensar que tot succeiria de colp, després de l’oblit, fora com fora –i fa riure- ahí va ser quan, per primera volta, vaig haver d’enfrontar-me a l’idea, a l’evidència, a la veritat rara i dolorosa de que tot canvia, tot passa, tot s’acaba i les coses, com les persones, també. I aixina tot. I, recorde perfectament el dolor còsmic, recorde perfectament com, sumit en el bleda -pero profundament real- dramatisme infantil pensava que res tenia sentit i que quin absurd matar vides per a fer això que no era capaç de durar més d’una semana i plorava i tot mentres estirava la goma fins esgarrar-la, fent-me una miqueta de mal quan es trencava, desfent a miquetes això, cagant-me en deu i en els hòmens i horrorisat pel meu descobriment. Oh.