Benvolguts i benvolgudes,
ara anem a assistir al moment més solemne i crucial d’esta jornada –bo, quan servidor acabe l’arenga d’epitalami-. Després serem els caixers de la celebració creixent, l’eufòria colectiva, la plétora, l’ordalia, el caramull, la dança polisílaba, el somriure sense límits, la bellea i el lux de l’empatia i la generositat, la carcallada pandèmica i celest dels cossos abillats i les danses oceànes en l’alta matinada. Constelacions i òrbites que venen, es contrauen i enllacen en dolça baga -que unix pero no apreta-: llinages, xàrcies d’afectes, tradicions, històries vixcudes, recorts compartits de fet o d’herència, territoris, la bromera efímera de les ones que són l’única ona, la que nos ha vist ballar a tots i a totes. Oh l’amor!
Celebrem que Stéphanie i Saoro es gitaran i s’alçaran junts, faran bé els seus treballs per a no haver de patir massa, s’esperaran i es rebran i miraran per l’atre. I la seua intenció és fer-ho mentres duren les seues vides. Eixe és el compromís explícit i públic que celebrem. Ni més ni menys.
I en això, que pot sonar poca cosa, esdevenen digne exponent del nostre orgull d’espècie. Assolixen la dimensió màgica, trascendent, de ser persona. En les jornades senzilles que els esperen aniran actuant complicitat i comprensió, confiança i sinceritat amerada d’amor. Aixina convoquen l’agraïment perenne i fixen el desig i l’alegria i atrauen la besada i el mos i l’èxtasi i l’eufòria. La passió complida, pero sempre desperta, fidel com una mascota a les vostres ombres superpostes, estarà en vosatres. La passió cotidiana que crema sense consumir ni consumir-se. Ella és com un arc de Sant Martí i ho ompli tot de colors[1]. Ell és el teu home, per allí ha vingut[2].
Tindran el mateix llit i el mateix sostre, treballaran per a defendre l’alegria, es buscaran i es trobaran encara que estiguen junts. Es miraran i continuaran otorgant significat als objectes, als subjectes, als conceptes. Continuaran apoderant-se de la terra, enriquint el temps i fent-lo fondo, eixamplant els seus cossos i les seues presències. Animals fantàstics en els qui només podrien jugar els deus, a qui només podrien estudiar els deus i mai arribarien a entendre’ls del tot ni a dominar-los. L’animal que acaba vencent al temps i a la supervivència, l’animal que pot fer conviure totes les seues edats en una. L’animal que sap jugar fins el dia que es mor, l’animal que deprén fins el dia que es mor, el qui ha inventat la dignitat i l’identitat, el qui va haver d’inventar l’amor.
Aquells que els coneixen, ho saben: Stéphanie i Saoro han segut persones valentes. Han expost les seues vides als dubtes més profunts i a les preguntes més radicals. No han tancat els ulls a les paradoxes sanguinoses que suscita la nostra condició humana. No han tingut por a la por i això, en ocasions, els ha detingut aparentment. Els ha apartat dels camins ferrats, socials i enquitranats, del curs convencional de lo que se supon que han de ser les nostres vides. Això no és debades. I, solidàriament i dia a dia, Stéph i Saoro n’assumixen el cost, l’un per l’atre i viceversa. I eixe estrany deute s’acabarà i pronte. Pero també estic segur de que posseïxen la joya, el coneiximent profunt i mutu d’ells mateixos i dels motius del nostre món i viure, el sentit, les pomes vedades, les raons vixcudes que no els han mort i els fan forts i sabis.
Ara han decidit resoldre un atre gran dubte i si ho han decidit, és perque ya fa temps que l’han resolt. El dubte dolorós de l’amor: les asimetries en que podem trobar-nos si nos entreguem a una atra persona. El dubte horrorós que nos distorsiona i nos mutila, que nos paralisa i nos minva l’identitat i la presència. Un trau per on perdem energia. Que nos impedix ser nosatros, vaja, perque no sabem si nos volen. O perque no sabem si volem. Eixe dubte l’han expulsat de ses vides. Ya sé que l’autoajuda –eixe refranyer postmodern- nos dicta que l’amor s’ha de regar dia a dia i més xarrameca… No nos confongam, que una certea no és una conformitat. Això s’han regalat i ho fan públic Stephanié i Salvador: una certea, la més preciosa, la de voler i ser volgut. ¿En quina mida? Sense mida. ¿Com? del tot. A partir d’ahí, l’omnipotència, la companyonia, la força per a tot. Sense cap puny que ens contraga el cor, ni cap grilló que nos faça la traveta. Treballaran, aniran a buscar-se, gojaran i en cada volta del sol i en cada lluna faran cabal de motius, memorials de privilegis, s’investiran de raons i plaers. De bat a bat a l’alegria i prests a tots els camins que calga recórrer
Viuen junts els dies i les nits, s’acorden els gojos i els treballs, s’aüssen l’un a l’atre cap a dalt de més amunt, s’embriaguen sovint de vi, virtut o poesia; quan fan camí junts alternen en estreles que els coronen de flors i els obsequien d’ambrosies. Perque són els més templats i dignes i nos fan molt de goig. Nos plau a tots tant que estiguen junts, com nos agrada que siguen ells dos. A estes altures de la seua història ya sabem com s’han fet l’un a l’atre. Pero també estem segurs de la nostra fortuna: no els hem perdut. Els seus caràcters -vigorosos, precisos- no han patit cap amorfisació. No hem perdut als individus barat a una informitat bicèfala que es devora ad ella mateixa i que parla sempre en primera persona del plural. Fortuna nostra, perque nos agraden Stéphanie i Saoret i nos agrada que estiguen junts els dos.
El seu amor no té dubtes i fa goig, són potents, responsables i valerosos, s’han acordat i viuen junts. No es reclouen en ells mateixos ni s’anulen. I junts són més forts, com ya fa temps que sabem. En el dia en que han formalisat socialment la seua conjura, no està de més fer esment dels ideals de pàtria i justícia que també habiten sa casa. Són gent que no es conforma i que pensa i repensa el món i els dol la maquinària de mort que mou el sistema econòmic que nos rig. I gent que s’estima la terra, i especialment la part d’ella que pren el nom de Valéncia i on habita la gent que parla la llengua en el seu gentilici. Comence a brindar per la plenitut de la gent en set de justícia i de la gent de Nació Valenciana i per que fortuna els siga propícia.
I, enfilant la costera que nos du als brindis, brindaré també per una probabilitat en la que tots pensem. Com diem, viuran junts i dormiran junts i sovint faran la nit en les plaents raons que mouen els amants. És bo que els bons proliferen i esta cerimònia nos n’ha fet albirar la possibilitat més propera que mai. Nos complaem pensant en les criatures que poden vindre, en els valors que rebran i en la continuïtat de tot: de l’animal fantastic, l’únic que té històries:la de la seua espècie, la del seu poble, la seua pròpia. La continuïtat de la memòria i dels llinages. Ya veig enroscant-se les helicoidals dextrògires, l’herència genètica, el nostre més preuat patrimoni i, afortunadament, el més inalienable. Oh, la confiança que otorga l’amor. ¡Vine, pervindre, que anem a fer-te nostre!
Acodiu, ancestres, morts de les nostres sancs i contempleu la vostra pervivència. Balleu en nosatres tota la nit, ¡que vos invoquem vora la mateixa mar que és la vostra, inalterable i cíclica com tot lo etern! Ya és la dels nostres fills o la d’aquells que nos recordaran i commemoraran, conscients o no, en cada gest. Detin-te un moment, lluna, en la teua plenitut i admira la serena bellea de la nóvia i el vigor del nóvio. Que el teu reflexe siga un moment el seu i lluïràs més guapa que mai. ¡Danseu, galàxies! Assistiu a la nostra esperança sobre tot temps i tota vergonya. Acodiu, peixos i criatures de la mar ¡remogau la vora de plata viva! ¡Qué tremole de goig la terra, que hui la coronem de sentit! Amics i familiars, celebrem sense mesura, com ha de ser l’amor. Sigam un abraç tempestuós, alcem copes i punys. Dancem i rigam i begam i extasiem-nos a la salut, a la prosperitat, a la fortuna dels nóvios. Vítol per sempre a l’amor. Llaors i plenitut per a Valéncia. ¡Amunt la vida i la llibertat! Vixquen aquells que hui la personifiquen: ¡Vixquen els nóvios! i nosatros que ho vejam. ¡Evohé! ¡Evohé!
Per favor demane a l’autoritat que eixercixca el seu poder, que formalise i ho faça ràpit. Va de bo.
ara anem a assistir al moment més solemne i crucial d’esta jornada –bo, quan servidor acabe l’arenga d’epitalami-. Després serem els caixers de la celebració creixent, l’eufòria colectiva, la plétora, l’ordalia, el caramull, la dança polisílaba, el somriure sense límits, la bellea i el lux de l’empatia i la generositat, la carcallada pandèmica i celest dels cossos abillats i les danses oceànes en l’alta matinada. Constelacions i òrbites que venen, es contrauen i enllacen en dolça baga -que unix pero no apreta-: llinages, xàrcies d’afectes, tradicions, històries vixcudes, recorts compartits de fet o d’herència, territoris, la bromera efímera de les ones que són l’única ona, la que nos ha vist ballar a tots i a totes. Oh l’amor!
Celebrem que Stéphanie i Saoro es gitaran i s’alçaran junts, faran bé els seus treballs per a no haver de patir massa, s’esperaran i es rebran i miraran per l’atre. I la seua intenció és fer-ho mentres duren les seues vides. Eixe és el compromís explícit i públic que celebrem. Ni més ni menys.
I en això, que pot sonar poca cosa, esdevenen digne exponent del nostre orgull d’espècie. Assolixen la dimensió màgica, trascendent, de ser persona. En les jornades senzilles que els esperen aniran actuant complicitat i comprensió, confiança i sinceritat amerada d’amor. Aixina convoquen l’agraïment perenne i fixen el desig i l’alegria i atrauen la besada i el mos i l’èxtasi i l’eufòria. La passió complida, pero sempre desperta, fidel com una mascota a les vostres ombres superpostes, estarà en vosatres. La passió cotidiana que crema sense consumir ni consumir-se. Ella és com un arc de Sant Martí i ho ompli tot de colors[1]. Ell és el teu home, per allí ha vingut[2].
Tindran el mateix llit i el mateix sostre, treballaran per a defendre l’alegria, es buscaran i es trobaran encara que estiguen junts. Es miraran i continuaran otorgant significat als objectes, als subjectes, als conceptes. Continuaran apoderant-se de la terra, enriquint el temps i fent-lo fondo, eixamplant els seus cossos i les seues presències. Animals fantàstics en els qui només podrien jugar els deus, a qui només podrien estudiar els deus i mai arribarien a entendre’ls del tot ni a dominar-los. L’animal que acaba vencent al temps i a la supervivència, l’animal que pot fer conviure totes les seues edats en una. L’animal que sap jugar fins el dia que es mor, l’animal que deprén fins el dia que es mor, el qui ha inventat la dignitat i l’identitat, el qui va haver d’inventar l’amor.
Aquells que els coneixen, ho saben: Stéphanie i Saoro han segut persones valentes. Han expost les seues vides als dubtes més profunts i a les preguntes més radicals. No han tancat els ulls a les paradoxes sanguinoses que suscita la nostra condició humana. No han tingut por a la por i això, en ocasions, els ha detingut aparentment. Els ha apartat dels camins ferrats, socials i enquitranats, del curs convencional de lo que se supon que han de ser les nostres vides. Això no és debades. I, solidàriament i dia a dia, Stéph i Saoro n’assumixen el cost, l’un per l’atre i viceversa. I eixe estrany deute s’acabarà i pronte. Pero també estic segur de que posseïxen la joya, el coneiximent profunt i mutu d’ells mateixos i dels motius del nostre món i viure, el sentit, les pomes vedades, les raons vixcudes que no els han mort i els fan forts i sabis.
Ara han decidit resoldre un atre gran dubte i si ho han decidit, és perque ya fa temps que l’han resolt. El dubte dolorós de l’amor: les asimetries en que podem trobar-nos si nos entreguem a una atra persona. El dubte horrorós que nos distorsiona i nos mutila, que nos paralisa i nos minva l’identitat i la presència. Un trau per on perdem energia. Que nos impedix ser nosatros, vaja, perque no sabem si nos volen. O perque no sabem si volem. Eixe dubte l’han expulsat de ses vides. Ya sé que l’autoajuda –eixe refranyer postmodern- nos dicta que l’amor s’ha de regar dia a dia i més xarrameca… No nos confongam, que una certea no és una conformitat. Això s’han regalat i ho fan públic Stephanié i Salvador: una certea, la més preciosa, la de voler i ser volgut. ¿En quina mida? Sense mida. ¿Com? del tot. A partir d’ahí, l’omnipotència, la companyonia, la força per a tot. Sense cap puny que ens contraga el cor, ni cap grilló que nos faça la traveta. Treballaran, aniran a buscar-se, gojaran i en cada volta del sol i en cada lluna faran cabal de motius, memorials de privilegis, s’investiran de raons i plaers. De bat a bat a l’alegria i prests a tots els camins que calga recórrer
Viuen junts els dies i les nits, s’acorden els gojos i els treballs, s’aüssen l’un a l’atre cap a dalt de més amunt, s’embriaguen sovint de vi, virtut o poesia; quan fan camí junts alternen en estreles que els coronen de flors i els obsequien d’ambrosies. Perque són els més templats i dignes i nos fan molt de goig. Nos plau a tots tant que estiguen junts, com nos agrada que siguen ells dos. A estes altures de la seua història ya sabem com s’han fet l’un a l’atre. Pero també estem segurs de la nostra fortuna: no els hem perdut. Els seus caràcters -vigorosos, precisos- no han patit cap amorfisació. No hem perdut als individus barat a una informitat bicèfala que es devora ad ella mateixa i que parla sempre en primera persona del plural. Fortuna nostra, perque nos agraden Stéphanie i Saoret i nos agrada que estiguen junts els dos.
El seu amor no té dubtes i fa goig, són potents, responsables i valerosos, s’han acordat i viuen junts. No es reclouen en ells mateixos ni s’anulen. I junts són més forts, com ya fa temps que sabem. En el dia en que han formalisat socialment la seua conjura, no està de més fer esment dels ideals de pàtria i justícia que també habiten sa casa. Són gent que no es conforma i que pensa i repensa el món i els dol la maquinària de mort que mou el sistema econòmic que nos rig. I gent que s’estima la terra, i especialment la part d’ella que pren el nom de Valéncia i on habita la gent que parla la llengua en el seu gentilici. Comence a brindar per la plenitut de la gent en set de justícia i de la gent de Nació Valenciana i per que fortuna els siga propícia.
I, enfilant la costera que nos du als brindis, brindaré també per una probabilitat en la que tots pensem. Com diem, viuran junts i dormiran junts i sovint faran la nit en les plaents raons que mouen els amants. És bo que els bons proliferen i esta cerimònia nos n’ha fet albirar la possibilitat més propera que mai. Nos complaem pensant en les criatures que poden vindre, en els valors que rebran i en la continuïtat de tot: de l’animal fantastic, l’únic que té històries:la de la seua espècie, la del seu poble, la seua pròpia. La continuïtat de la memòria i dels llinages. Ya veig enroscant-se les helicoidals dextrògires, l’herència genètica, el nostre més preuat patrimoni i, afortunadament, el més inalienable. Oh, la confiança que otorga l’amor. ¡Vine, pervindre, que anem a fer-te nostre!
Acodiu, ancestres, morts de les nostres sancs i contempleu la vostra pervivència. Balleu en nosatres tota la nit, ¡que vos invoquem vora la mateixa mar que és la vostra, inalterable i cíclica com tot lo etern! Ya és la dels nostres fills o la d’aquells que nos recordaran i commemoraran, conscients o no, en cada gest. Detin-te un moment, lluna, en la teua plenitut i admira la serena bellea de la nóvia i el vigor del nóvio. Que el teu reflexe siga un moment el seu i lluïràs més guapa que mai. ¡Danseu, galàxies! Assistiu a la nostra esperança sobre tot temps i tota vergonya. Acodiu, peixos i criatures de la mar ¡remogau la vora de plata viva! ¡Qué tremole de goig la terra, que hui la coronem de sentit! Amics i familiars, celebrem sense mesura, com ha de ser l’amor. Sigam un abraç tempestuós, alcem copes i punys. Dancem i rigam i begam i extasiem-nos a la salut, a la prosperitat, a la fortuna dels nóvios. Vítol per sempre a l’amor. Llaors i plenitut per a Valéncia. ¡Amunt la vida i la llibertat! Vixquen aquells que hui la personifiquen: ¡Vixquen els nóvios! i nosatros que ho vejam. ¡Evohé! ¡Evohé!
Per favor demane a l’autoritat que eixercixca el seu poder, que formalise i ho faça ràpit. Va de bo.
Declamat durant la cerimònia de matrimoni de Stéph i de Saoro, que és mon germà.
07/08/09. Chiringuito El Melic, plaja de l'Aigua Blanca. Oliva (La Safor).
07/08/09. Chiringuito El Melic, plaja de l'Aigua Blanca. Oliva (La Safor).
[1] Per a l'entrada del nóvio va sonar esta cançó dels Pixies.
[2] Per a l'arribada de la nóvia, esta dels Rolling Stones.
[2] Per a l'arribada de la nóvia, esta dels Rolling Stones.
Entrades
