dissabte, 22 d’agost de 2009

Notes a "Ma qué és gran el cine, 1a part" ¡¡¡Les Memòries!vii!!

[8] Això era extraordinari. En aquellla época l’informació d’espectàculs no es barrejava tan alegrement com ara en l’informació séria. Les estrenes de Hollywood no apareixien en el telediari. Si això succeïa havia de ser que estàvem davant d’un acontenyiment de verdadera trascendència. Com l’estrena del videoclip Thriller un 31 de desembre.

[9]Oficial. Recorde que va ser quan el mundial 82. Suponc que Coca Cola era el refresc oficial del Mundial 82 i suponc que pensava que tots els jugadors bevien cocacola. I que l’Aguila era la cervesa oficial i suponc que tots els jugadors bevien aguila (selecció bulgara). (En aquell temps els jugadors no eren tan diferents de mon pare, només que jugaven bé a futbol. No duyen cholles rúbies ni el seu nom en caràcters chinencs.) Hi havia moltes coses oficials del Mundial: Las Hermanas Hurtado van gravar l’himne oficial del Mundial. I de moltes coses: el joc de taula oficial de l’un-dos-tres o el ninot de la carabassa que era exactament igual com el que eixia en la pantalla. Poc a poc recorde que això va començar a pareixer-me una presa de pel evident. En el 84 va vindre el cometa halley i no recorde quin producte –un telescopi escolar, una guia, el calendario zaragozano, la teleindiscreta- s’anunciava com el X oficial del pas del Cometa Halley. Yo aixo ya no m’ho vaig papar perque no estava gens clar qui havia concedit la llicència: ¿el propi cometa? ¿la NASA? ¿Els marsianos? ¿ET, l’Extraterrestre? [EDITE: Voilà, mon germà el Gran Kanaka, m’apunta que bamba per casa el Llibre Oficial del Cometa Halley. Me’n recorde: el vaig adquirir no sé si en un contenidor o en el rastre, com a homenage a aquell desvellament anticonsumiste.]

[10] Pegatines: tenien un valor intrínsec, més allà del seu mèrit estètic o de l’importància simbòlica d’allò que representaren. ¿És adhesiu? Era la pregunta davant de qualsevol paper lluent de colors vius. I ho comprovàvem clavant l’ungIa en el cantó del cartó. Qualsevol objecte ornamentat en pegatines guanyava moltíssim valor. Els logos nos pareixien bells. Fixeu-vos: les cases exportadores de taronja feen unes pegatines minúscules per a apegar-les en la corfa brillant com o no com encerada dels fruits d’or de la nostra terra. Eixes pegatines venien en rollos de paper de cera. De tant en tant quea en les mans d’algú uns metres d’eixos rollos en centenars de pegatines. He vist bicicrosses i motorettes completament forrades d’eixes pegatinetes generalment de forma ovalada i en llegendes tan sugerents com ara “frutas Somopar”. Les envejava, pèrque a mi no em deixaven. Dien: pareixerà furtada. A mi sí que me la van furtar, pero eixa és una atra història. Igual la van tapar tota en pegatines.

[11] El venien per eixemple, junt al Chollo de l’un dos tres, als superhéroes Marvel, als héroes de Bruguera, a Snoopy, o als polítics de la transició –Ernesto conserva un Suárez caracterisat inexplicablement de Robin Hood- en la mateixa papereria-llibreria de barri on compraven els meus llibres de text. Encara sobreviu en mals temps per a les llibreries i papereries de barri. Es pot visitar i contemplar encara alguna mostra d’eixos ninots al carrer Aben Al-Abbar, cantó en Pobla de Farnals. Encara em quede encantat quan passe, per pur costum casi atàvic.

Vullc afegir una atra nota sobre merchandaising en general i, en particular, sobre el d’ET. Molt sovint, els elevats preus de les llicències fea que els fabricants estalviaren en la qualitat. O en unes atres ocasions confiaven en que el producte es venia sol per la força de l’image que vampirisaven i alhora promocionaven encara més. Vaja, que sovint, la camisola, el ninot, el joc de taula eren una chanca que no durava una rosada o avorrida com ella a soles. Kanaka em comenta que en el vídeojoc oficial d’ET es van gastar un dineral absurt produint-lo i que al remat era un bunyol que ni s’entenia, ni es podia jugar, ni era divertit quan ho conseguies. Se sap que XXXXXXmil còpies en van acabar colgades en no sé quin desert de California –en el consegüent perjuï econòmic- perque no sabien que fer-se’n.

[12] La lluita per vestir-se al propi gust és un ritual iniciàtic pel qual hem passat la gran majoria d’adolescents des dels anys cinquanta en que els jóvens varen devindre –per gràcia del mercat- en una mena de classe social o, com a mínim, de nínchol de consum. Pero en el meu cas –trobe que no soc l’únic- eixa afirmació de l’autonomia personal ha passat tant per l’assunció de cànons diferents als paterns com per la ruptura de les estrictes normes de l’abric. Una terrible por al constipat obligava a l’escrupulós seguiment de l’esquema camisa afelpadeta de mànega llarga-camisa-jersei de llana-anorak. Si chàndal, només canviàvem el jersei per la part de dalt del del chàndal. La camisa no es movia. Una generació acalorada la nostra. Unes mares molt preocupades per l’abric. Per una atra banda estava la pronunciada diferenciació entre l’indumentària d’entre semana i la dels festius…

[13] Potser seria el Valle Ortí, junt a l’Avinguda de l’Oest. Anys després m’he passejat per eixe parking com per ma casa. Això potser no ve al cas, pero volia consignar-ho perque m’interessa el canvi de significat dels espais segons la situació i l’edat. També podria ser el de la Plaça de la Reina. Est és el que més freqüentàvem. Ma mare em dia: Ara estem baix terra. Yo flipava en l’idea i mirava cap amunt, cap a la superfície. Vea les bigues de formigó. Em semblaven enormes i, profunts i foscos els espais que hi havia entre elles. Yo preguntava: ¿Són coves? -Ahí és on viuen els dracs, contestava ma mare. I es quedava tan ampla la senyora.

[14] Estos cartells són un motiu recurrent de l’actual nostàlgia cinèfila. Encara que de pijor qualitat i molt més infracultural considere que esta artesania perviu en la decoració de les atraccions de fira.

[15] Ramonet es referix a la visita del Papa de Roma, Joan Pau II, a Valéncia. Ma mare estava absolutament eufòrica. Actualment és igual de creyent i devota pero trobe que llavors era molt més inocent, menys crítica i distanciada. Em va explicar que venia el representant de Déu en la terra. Per a que ho entenguera, va afegir que això era com si vinguera Deu a visitar-nos. I venia a la nostra ciutat, tocant els meus dominis (vore el 1r capítul de ¡¡¡Les memòries!!!). Anàrem correns a l’Albereda. Prop de la Font de les Quatre Estacions, aüssat en braços de ma mare per a rebre el superpoder i la benedicció, vaig vore passar a gran velocitat el sostre del mític Papamòvil i, baix d’ell, la boineta blanqueta del papa. Això va ser motiu d’orgull emocionat i satisfet durant molt de temps. Un orgull que s’incrementava i refermava quan vea en la tele les imàgens de la moguda on yo havia estat unes hores abans.

divendres, 21 d’agost de 2009

Ma qué és gran el cine (¡¡¡Les memòries!vi!!)


E.T. l’extraterrestre. Era una película absolutament màgica, inoblidable, ningú devia perdre-se-la. El meu amic David Quiles -els pares del qual yo notava que eren més moderns que els meus, igual com notava que ell ho era més que yo; també és que eren més rics i això també ho notava- trobe que ya l’havia vista i em confirmava eixa sensació. Pareixia un privilegi que la proyectaren en la mateixa ciutat on vivia perque, per eixemple, dien que a Michael Jackson li havia agradat molt. Trobe que per aquell temps fullejava la premsa i les revistes, les quals totes eren o del cor o de política. I tant en els diaris, com en les revistes de tota classe, apareixia E.T. [8].
És en aquells temps que va començar a publicar-se una atra revista que resultava –i ara que ho pense, ho va ser- revolucionària. La Teleindiscreta era un alucine per la quantitat de regals que incloïa. Productes oficials, nano. ¡¡Oficials!! [9]. El capitalisme béstia i global i el zènit de les tècniques de promoció estaven arribant al territori del nostre estat. I precisament el nostre subdesenroll –i l’inocència que comporta el subdesenroll, junt a la de l’infantea- dotava els seus objectes tangibles d’una aureola casi màgica, sobrenatural, epifànica. Tocar –ya no posseir- els productes oficials era participar d’alguna cosa molt més gran que la vida, molt més gran que la nostra vida barrial i subdesenrollada. És una fascinació que anys després hem detectat en països com Marroc o Turquia i que solia centrar-se en figures del cine, de la música i del futbol. Com ací, vaja. Llega la Etemania. La Teleindiscreta regalava pegatines[10] d’ET, -sí, també de V- i algunes brillaven en la foscor si les sostenies uns moments junt a una font de llum.
Volia vore ET. Volia vore-la ya. Cada volta més amics meus l’havien vista. Mi casa… teléfono… Allò no podia ser. Estava quedant-me al marge de l’història, total perque cada fi de semana nos n’anàvem a Oliva. En un bon criteri que ara resulta evident, mos pares no compraven la Teleindiscreta, ni em compraven el ninot de plàstic dur i massís, d’uns tres dits d’alçària, sense articulacions ni res, que venien a un preu absurdament elevat -encara que no valia per a jugar ni per a res- perque era oficial[11] . De manera que tampoc tenia un accés gens fàcil a les relíquies, als escapolaris del cult. Marginat del progrés i en les tenebres de l’ignorància, aixina em sentia. Insistia, renegava, vindicava i gemecava de dolor.
I ho vaig conseguir. Va arribar el dia. Era una d’aquelles extraordinàries fins de semana que permaneixíem en el Cap i Casal. Regnava l’eufòria i l’optimisme en la nostra llar de Rodríguez de Cepeda. Mos pares, per un costat, veen que s’acostava el final del seu suplici; per l’atre sé que participaven de la meua ilusió, que vibraven en el meu entusiasme. Començaven a viure a través dels seus fills, com mai han deixat de fer-ho. M’ho van anunciar en una solemnitat jocunda, pasqual i, a l’hora, jugant a les endevinalles. -¿Saps a qui anem a vore? –No. -Anem a vore al teu amic. -¿A quí? ¿A David Quiles? Si se n’ha anat a Torrent… -Dir Torrent era llavors com dir Creta- No, Ramonet, ¡a l’Extraterrestre! (¡…!) Qué alegría cuando me dijeron/ vamos a la casa del Señor. / Ya estan pisando nuestros pies / tus umbrales, Jerusalén.
Em van mudar i abrigar[12] i nos n’anàrem cap al centre. Ya he dit lo que suponia anar al centre. I anar al centre en el pare i la mare i trobe que en el coche de mon pare era una cosa realment extraordinària, excitant. I més en l’objectiu que teníem, el qual excloïa les compres, el Corte Inglés, la figa mandanga: ¡¡¡¡¡Anàvem al cine!!!! ¡¡¡A vore a l’Extraterrestre!!!
Suponc que eixiríem en temps. Buscaríem aparcament –i mon pare es desesperava i a mi també em devorava l’ànsia-. Suponc que la busca seria infructuosa i que acabaríem en un parking de pagament[13] . Nos recorde caminant per un carrer ample, en moltíssima gent, botigues luxoses i molts coches. Les imàgens que em venen a esment coincidixen, trobe, en l’Avinguda de l’Oest, la qual conservava llavors part del seu antic esplendor, modern i cosmopolita [Edite: Mon pare m'ho confirma. Benja em diu que això era el Cine Oeste i que ell va vore allí no només E.T. sinó també Karate Kid]. Anàvem en l’ànim resolt, satisfet de bestreta, a bon pas. Penjat dels meus braços, en una mà en la de ma mare i l’atra en la de mon pare. Que s’arrimaren que ahí anàvem nosatres. M’esperava E.T. Mos pares em duyen.
Una gentada que m’impressionava i m’atrea es concentrava davant del cine. De llunt ya podia vore el cartell pintat artesanalment en motius referents a la película[14] . Estirava de les mans de mos pares per a accelerar el pas i no me n’adonava que ells estaven reduïnt-lo. Estava cada volta més emocionat i no me n’adonava que ells començaven a desanimar-se. La mateixa aglomeració que em confirmava que estàvem al lloc correcte i en l’hora justa eixercia una poderosa disuassió en l’ànim dels meus progenitors. Ignorant-la, yo estava cada volta més eufòric; pero mos pares ya havien pres una decisió. -Ramonet, tot això és coa. –Qué llarga, mai n’havia vist una de tanta gent. Quin rollo, haurem d’esperar-nos. –No. En la de gent que hi ha, segur que quan nos toque, ya no queden entrades i ya haurà començat la película. –Pero, ¡hem d’intentar-ho!¡ hem d’anar a vore E.T.! –No, això no seria anar a vore E.T. Seria fer el moniato. Anem-nos-en a berenar. Tornarem un atre dia. Unes ganes de berenar terribles, tenia yo. Somiava en les suculències de Rodilla o de Mundo, no te fot. Yo sabia que l’oportunitat era casi única, que quedar-nos en el Cap i Casal sense tindre pendent cap visita de compromís o sense haver de comprar roba per a la comunió de no sé quí, era una situació excepcional. Una ocasió que havíem deixat passar quan, segurament, si haguérem esperat, en l’últim moment haguera eixit E.T. cridant-me pel meu nom i exigint al personal que nos deixara passar.
Es van acumular les promeses i els compromisos. Em van assegurar que tornaríem un atre dia. No, un atre dia no. La semana que ve. Que no patira. Que hui no podia ser i lo que no pot ser, no pot ser. Trobe que em van convencer en facilitat i que la mera pelegrinació m’havia satisfet una miqueta. Vaig dir que hi havia tanta gent com quan lo de “viva el Papa” [15] . Unes monges, en les quals nos creuàvem en eixe moment, em van sentir la dotorada –ya parlava fort i, llavors, agut; i ben vocalisat- i van riure. Mos pares ho van celebrar satisfets. Trobe que ma mare estava orgullosa de que aquelles servidores de Deu veren que s’havien creuat en una família catòlica. Yo no entenia a qué venia tanta festa, pero ya era un adicte als afalacs i a la celebració de les meues declaracions. Suponc que això va acabar de posar-me de bon humor. I el berenar i les promeses de mos pares, els quals mai mentien.
[fi de la 1ª part de la 1ª història decepcionant.]

Sí, benvolguts llectors i llectores. Això encara no s’ha acabat. ¿Quins nous disgusts esperen a Ramonet la semana pròxima? Ara, la realitat s’ha obert pas en el seu cap a mallades de pura llògica. En el pròxim capítul mostrara el seu rostre més absurt, els seus colps més subrepticis.


dijous, 20 d’agost de 2009

Decepció, desencant, desenchís (Les memòries!!!V!)



O desilusió. Hi ha noms de sentiments que em resulten especialment evocadors. Potser té relació en la tendència desmesurada a ilusionar-me, a comboyar-me, a encantar-me i a enchisar-me que m’ha complicat i endolcit la vida des de l’infantea. Clar, especialmente en l’infantea. En eixa época desconeixem el món i els seus llímits i proporcions. I just per això l’ilusió tampoc té llímits.

Nos ilusionàvem, per eixemple, en la possibilitat de visitar una falla sobre la qual havíem llegit en prensa. Recorde que en vaig donar per a salar en el ninot indultat de Na Jordana que representava a Indiana Jones. (És que ya només el fet –el qual anys després i en no poc desencant vaig descobrir que és una farsa- de que un i només un ninot se salvara de les flames em pareixia absolutament fascinant, llitúrgic. Suponc que el succeït que conte va coincidir en l’any en que mos pares m’ho explicarein com expliquen els Reis Macs [acabe de comentar-ho en ma mare i em desmentix açò. Em diu que llavors era aixina o que ells ho creen. Que l’impudícia en despullar les falles abans de cremar-les i distribuir els ninots entre les falleretes potser començava en eixa época. No ho sé]). Al remat, vaig conseguir que anàrem a vore la falla, a pesar de que a mos pares trobe que els abofegaven aquelles aglomeracions. Es van fer l’ànim, pero vam arribar i van vore tota eixa gentada que no es podía caminar i, damunt, eren aquells anys en que s’introduïa l’innovació de que ¡es podía entrar en la falla! –que en molts casos era una vil excusa per a cobrar que ara ya no busquen-. A mon pare li fea mal la cama i segur que no tenia cap gana ni de fer coa ni d’amollar els cacaus per una cosa que, en realitat no l’interessava gens. I sabia que a mi, tampoc. Davant la meua insistència, va espetar-me :¿Qué et penses? ¿Qué quan entres l’Indiana Jones et saludarà i charrarà en tu? En eixe moment vaig adonar-me’n que sí, que esperava algun destrellat aixina. O que estava ilusionat com per a un destrellat aixina. I vaig entendre que això no podia ser. I que ya ho sabia. Desilusió. Pero menor. Haguera segut molt més frustrant conseguir que mos pares aboquinaren l’entrada, fer la coa i comprovar in situ que hi havia el mateix ninot d’estil realiste, llustrós -com eren llavors tots els ninots-, de tamany natural i immòvil. Tal com l’havia vist en la foto de Las Provincias, per una atra banda. Si és que el cas és que ho sabia i se m’havia oblidat. Bo, suponc que després endolcirien el disgust en alguna llepolia o en coets o en lo que fóra.

Això només era un eixemple preliminar. Posen vostés excursions, visites a cosins, justes escolars o deportives, canvis de residència, joguets demanats als reis que després són una merda i no com mostrava l’anunci. Tot això sense moure’s de l’infantea. Els volia dir que evocar l’idea de desilusió, desenchís, desencant, decepció em posa tant o més trist que experimentar estos sentiments. I que les històries relatives em poden commoure fins a les llàgrimes. Sobretot quan es tracta de desilusions iniciàtiques, dels desenchisos insondables dels inicis, dels colps que comencen a posar-te al lloc i a abaixar-te del desproporcionat encant de l’infantea. No et faces tantes ilusions, chiquet. Buah, un atre dia parlarem de l’adolescència fan mal. i de l’amor i de la madurea i del govern i del treball i de tot això. Com digueren els cretins, és que dels sis als huitanta és una edat molt difícil.

De moment, estiguen atentes i els contaré tres històries decepcionants de les que cremen i fan mal. Una és meua, és la més suau i pareguda a la que acabeu de llegir; l’atra de mon germà segon, pero la vaig viure i patir en directe com per a contar-la; l’atra és de Vicent, el pare de Palomeque. Vaig tindre el goig de rebre-la en temps que ara mateix enyore i em va fer emocionar fins la llàgrima i fins les ganes d'escriure-la Considere que les tres són tallades ben sucoses del seu moment històric. Considere que les tres són part de les meues memòries.

[Image: Indiana Jones en el barri perdut. Miquel Santaeulàlia. Na Jordana 1986. Pos ya veus tu.]

dimarts, 18 d’agost de 2009

Epitalami per a Saoro i Stéph

Benvolguts i benvolgudes,
ara anem a assistir al moment més solemne i crucial d’esta jornada –bo, quan servidor acabe l’arenga d’epitalami-. Després serem els caixers de la celebració creixent, l’eufòria colectiva, la plétora, l’ordalia, el caramull, la dança polisílaba, el somriure sense límits, la bellea i el lux de l’empatia i la generositat, la carcallada pandèmica i celest dels cossos abillats i les danses oceànes en l’alta matinada. Constelacions i òrbites que venen, es contrauen i enllacen en dolça baga -que unix pero no apreta-: llinages, xàrcies d’afectes, tradicions, històries vixcudes, recorts compartits de fet o d’herència, territoris, la bromera efímera de les ones que són l’única ona, la que nos ha vist ballar a tots i a totes. Oh l’amor!


Celebrem que Stéphanie i Saoro es gitaran i s’alçaran junts, faran bé els seus treballs per a no haver de patir massa, s’esperaran i es rebran i miraran per l’atre. I la seua intenció és fer-ho mentres duren les seues vides. Eixe és el compromís explícit i públic que celebrem. Ni més ni menys.

I en això, que pot sonar poca cosa, esdevenen digne exponent del nostre orgull d’espècie. Assolixen la dimensió màgica, trascendent, de ser persona. En les jornades senzilles que els esperen aniran actuant complicitat i comprensió, confiança i sinceritat amerada d’amor. Aixina convoquen l’agraïment perenne i fixen el desig i l’alegria i atrauen la besada i el mos i l’èxtasi i l’eufòria. La passió complida, pero sempre desperta, fidel com una mascota a les vostres ombres superpostes, estarà en vosatres. La passió cotidiana que crema sense consumir ni consumir-se. Ella és com un arc de Sant Martí i ho ompli tot de colors[1]. Ell és el teu home, per allí ha vingut[2].
Tindran el mateix llit i el mateix sostre, treballaran per a defendre l’alegria, es buscaran i es trobaran encara que estiguen junts. Es miraran i continuaran otorgant significat als objectes, als subjectes, als conceptes. Continuaran apoderant-se de la terra, enriquint el temps i fent-lo fondo, eixamplant els seus cossos i les seues presències. Animals fantàstics en els qui només podrien jugar els deus, a qui només podrien estudiar els deus i mai arribarien a entendre’ls del tot ni a dominar-los. L’animal que acaba vencent al temps i a la supervivència, l’animal que pot fer conviure totes les seues edats en una. L’animal que sap jugar fins el dia que es mor, l’animal que deprén fins el dia que es mor, el qui ha inventat la dignitat i l’identitat, el qui va haver d’inventar l’amor.

Aquells que els coneixen, ho saben: Stéphanie i Saoro han segut persones valentes. Han expost les seues vides als dubtes més profunts i a les preguntes més radicals. No han tancat els ulls a les paradoxes sanguinoses que suscita la nostra condició humana. No han tingut por a la por i això, en ocasions, els ha detingut aparentment. Els ha apartat dels camins ferrats, socials i enquitranats, del curs convencional de lo que se supon que han de ser les nostres vides. Això no és debades. I, solidàriament i dia a dia, Stéph i Saoro n’assumixen el cost, l’un per l’atre i viceversa. I eixe estrany deute s’acabarà i pronte. Pero també estic segur de que posseïxen la joya, el coneiximent profunt i mutu d’ells mateixos i dels motius del nostre món i viure, el sentit, les pomes vedades, les raons vixcudes que no els han mort i els fan forts i sabis.

Ara han decidit resoldre un atre gran dubte i si ho han decidit, és perque ya fa temps que l’han resolt. El dubte dolorós de l’amor: les asimetries en que podem trobar-nos si nos entreguem a una atra persona. El dubte horrorós que nos distorsiona i nos mutila, que nos paralisa i nos minva l’identitat i la presència. Un trau per on perdem energia. Que nos impedix ser nosatros, vaja, perque no sabem si nos volen. O perque no sabem si volem. Eixe dubte l’han expulsat de ses vides. Ya sé que l’autoajuda –eixe refranyer postmodern- nos dicta que l’amor s’ha de regar dia a dia i més xarrameca… No nos confongam, que una certea no és una conformitat. Això s’han regalat i ho fan públic Stephanié i Salvador: una certea, la més preciosa, la de voler i ser volgut. ¿En quina mida? Sense mida. ¿Com? del tot. A partir d’ahí, l’omnipotència, la companyonia, la força per a tot. Sense cap puny que ens contraga el cor, ni cap grilló que nos faça la traveta. Treballaran, aniran a buscar-se, gojaran i en cada volta del sol i en cada lluna faran cabal de motius, memorials de privilegis, s’investiran de raons i plaers. De bat a bat a l’alegria i prests a tots els camins que calga recórrer

Viuen junts els dies i les nits, s’acorden els gojos i els treballs, s’aüssen l’un a l’atre cap a dalt de més amunt, s’embriaguen sovint de vi, virtut o poesia; quan fan camí junts alternen en estreles que els coronen de flors i els obsequien d’ambrosies. Perque són els més templats i dignes i nos fan molt de goig. Nos plau a tots tant que estiguen junts, com nos agrada que siguen ells dos. A estes altures de la seua història ya sabem com s’han fet l’un a l’atre. Pero també estem segurs de la nostra fortuna: no els hem perdut. Els seus caràcters -vigorosos, precisos- no han patit cap amorfisació. No hem perdut als individus barat a una informitat bicèfala que es devora ad ella mateixa i que parla sempre en primera persona del plural. Fortuna nostra, perque nos agraden Stéphanie i Saoret i nos agrada que estiguen junts els dos.

El seu amor no té dubtes i fa goig, són potents, responsables i valerosos, s’han acordat i viuen junts. No es reclouen en ells mateixos ni s’anulen. I junts són més forts, com ya fa temps que sabem. En el dia en que han formalisat socialment la seua conjura, no està de més fer esment dels ideals de pàtria i justícia que també habiten sa casa. Són gent que no es conforma i que pensa i repensa el món i els dol la maquinària de mort que mou el sistema econòmic que nos rig. I gent que s’estima la terra, i especialment la part d’ella que pren el nom de Valéncia i on habita la gent que parla la llengua en el seu gentilici. Comence a brindar per la plenitut de la gent en set de justícia i de la gent de Nació Valenciana i per que fortuna els siga propícia.

I, enfilant la costera que nos du als brindis, brindaré també per una probabilitat en la que tots pensem. Com diem, viuran junts i dormiran junts i sovint faran la nit en les plaents raons que mouen els amants. És bo que els bons proliferen i esta cerimònia nos n’ha fet albirar la possibilitat més propera que mai. Nos complaem pensant en les criatures que poden vindre, en els valors que rebran i en la continuïtat de tot: de l’animal fantastic, l’únic que té històries:la de la seua espècie, la del seu poble, la seua pròpia. La continuïtat de la memòria i dels llinages. Ya veig enroscant-se les helicoidals dextrògires, l’herència genètica, el nostre més preuat patrimoni i, afortunadament, el més inalienable. Oh, la confiança que otorga l’amor. ¡Vine, pervindre, que anem a fer-te nostre!

Acodiu, ancestres, morts de les nostres sancs i contempleu la vostra pervivència. Balleu en nosatres tota la nit, ¡que vos invoquem vora la mateixa mar que és la vostra, inalterable i cíclica com tot lo etern! Ya és la dels nostres fills o la d’aquells que nos recordaran i commemoraran, conscients o no, en cada gest. Detin-te un moment, lluna, en la teua plenitut i admira la serena bellea de la nóvia i el vigor del nóvio. Que el teu reflexe siga un moment el seu i lluïràs més guapa que mai. ¡Danseu, galàxies! Assistiu a la nostra esperança sobre tot temps i tota vergonya. Acodiu, peixos i criatures de la mar ¡remogau la vora de plata viva! ¡Qué tremole de goig la terra, que hui la coronem de sentit! Amics i familiars, celebrem sense mesura, com ha de ser l’amor. Sigam un abraç tempestuós, alcem copes i punys. Dancem i rigam i begam i extasiem-nos a la salut, a la prosperitat, a la fortuna dels nóvios. Vítol per sempre a l’amor. Llaors i plenitut per a Valéncia. ¡Amunt la vida i la llibertat! Vixquen aquells que hui la personifiquen: ¡Vixquen els nóvios! i nosatros que ho vejam. ¡Evohé! ¡Evohé!
Per favor demane a l’autoritat que eixercixca el seu poder, que formalise i ho faça ràpit. Va de bo.

Declamat durant la cerimònia de matrimoni de Stéph i de Saoro, que és mon germà.
07/08/09. Chiringuito El Melic, plaja de l'Aigua Blanca. Oliva (La Safor).

[1] Per a l'entrada del nóvio va sonar esta cançó dels Pixies.
[2] Per a l'arribada de la nóvia, esta dels Rolling Stones.

dimecres, 12 d’agost de 2009

Contra l'esperança sine die

L’esperança és sempre una ferida oberta. Exposta a la pols i a la sal que no cura, oferta els gérmens invasors, oberta als dimonis i als mals pensaments circulars. Mantindre massa temps oberta una esperança acaba requerint un cert esforç. I és com no voler tancar un portell per on se’n fuig energia, aire, virtut i vi, per on cremen oli i idees. A voltes cal. N’hi ha temps on cal. Pero no sempre ni per a sempre.

A voltes lo que cal és tancar-la, deixar que cicatrise, deixar fer a natura contra la nostra voluntat. Com a molt nos pot quedar una cicatriu, un tumor benigne -com un pesaret- i temps perdut.

Nostàlgia Itinerant

La nostàlgia més amarga és la que sents per un camí extraviat. La nostàlgia dels llocs i els moments es basa en la certea, l’itinerant es basa en el dubte, en el desig i en l’esperança truncada.

dimecres, 1 d’abril de 2009

¡¡¡ Les memòries!iv!! (Notes [4]-[7])







[4] Les botes d’aigua eren, a més, un magnífic accessori per a jocs de rol sense tauler. És a dir, eixos jocs novament domèstics, on creaves un món o tornaves aun que ya tenies -a mig fer o aple rendiment- on ocupaves sempre un lloc destacat, els atributs del qual solien ser botes, guants, capes, torsos descoberts -quan temperatura i mare comportaven- o uniformes de vistosos colors en elàstics teixits en compost de lycra, armes blanques i algun vistós tocat –capell, màixquera o mocador- que sovint ocultava l’identitat del protagoniste. I armes blanques: punyals, espases i garrots. Evidentment la nostra funció en els nostres móns no era ser obrers de vila ni botiguers, sinó més aïna tota la gama del justicier, el salvador, el redentor, el defensor: cavaller bo, pirata bo, rei bo, príncep bo, moro bo o súper héroe bo. Evidentment estos jocs eren solitaris o només compartits en el meu dúctil i sugestionable germà menut. Combatíem ombres i eixercíem el poder performatiu del llenguage en diàlecs declamatius “Malditos alienígenas, qué hacéis aquí” “Te daré tu merecido” “A por ellos mis tigres de Mompracem”. De fet, moltes voltes eren només narració en curs mentres nos estàvem quets. Pero quan nos vestíem, l’acció física era important: les botes d’aigua solien ser de vius colors i dissenys audaços –les meues citeven l’expedició lunar nort-americana- i les féem servir per a qualsevol d’estos personages. Combinades en un pijama -d’eixos que feen visió quan el pare en vestia de similars, perque en aquells temps no estava tan estesa la serigrafia i el personal no vestia de colors vius i mai, gràcies al cel, he vist a mon pare en chàndal- i una tovalla com a capa entràvem de ple en l’univers màrvel o DC. I de tot l’atrezzo, l’element més prestigiós eren les botes. Potser les percebíem com a reals perque en el trage (real) que dúyem els menuts dels pirates (reals) d’Oliva les lluïem junt a la magnífica camisa sandokaneska, la faixa i el mocador roig.

[5] Sobre l'extraordinari creiximent de les moreres de Rodríguez de Cepeda, molts anys després es va publicar un conte en el llibre de relats El païs d’Ur. Felip Bens, L’Oronella-El Piló. Valéncia, 1999.

[6] I la poderosa influència que eixercien en el nostre imaginari. He coincidit alguna volta en el meu amic Fingidor, que en el pati de l’escola els individus en els ulls esgarrats gojaven d’un respecte atàvic, encara que foren més bé escarransits. El seu presumible coneiximent dels secrets de la lluita oriental els fea temibles. Sense dubte tenien mil manyes mortíferes –recurrent adjectiu de l’adolescència- i, a més podien tornar la teua força contra tu. Encara que és evident, caldrà dir que en eixos patis d’escola pràcticament ningú mai havia vist un oriental en tres dimensions. I els escassos cosmopolites que en tenien el gust, l’havien tingut en un restaurant, no en un dojo.

-Dojo: quina gran paraula que vàrem aprendre veent Karate Kid. Mai vaig conseguir que m’apuntaren a un gimnàs, com a atres dels meus amics anys després. Encara que vaig venerar una pegatinadel gimnàs Daito –de tela!- que em va regalar un atre amic ocasiona, no haguera durat ni tres mesos. Ahí arribava el desenchís, quan comprovaves que no havien guanyat poder ofensiu ni defensiu, que lluïen un ridícul cinturó en els colors del vaticà –vam conéixer eixa bandera en la visita papal de 1982, Valéncia eixia en la tele, flipa!- i que tot consistia en eixecutar unes ridícules pantomimes nomenades molt poc enigmàticament kates.
-Nunchaku: Una atra gran paraula d’aquells anys. Uns veïns en la mar se’n varen fer uns en dos trams de pal de granera (dels de fusta), dos claus de gancho i uns pocs esclavons de cadena. La chicalla no assumia la complicada fonètica oriental i, per analogia en la paraula castellana, esta arma terrible rebia el nom de luchancos.
-Açò és molt tòpic, pero recorde revolucionat una sessió doble al cine GranVia d’Oliva en Las Aventuras de Enrique y Ana i una de Kung-Fu. Recorde la meua perplexitat, perque en enmig de l’ensalada d’hòsties que era la segona película vaig assistir al meu primer estriptis que eixecutava per sorpresa una tímida i dolça chineta i que mostrava parrús i tot.
-Lo de les arts marcials és que era molt modern. Ya vivint en Oliva, vaig tindre un bon amic, la família del qual em sorprenia per la seua modernitat i eclecticisme. Tindre un pare deportiste –no pescador, ni caçador, ni colombaire- resultava molt exòtic. Que fora cinturó negre de judo i tercer dan –cinturó negre i tercer dan!- era la recarava. Ma mare em va dir que tocava la guitarra elèctrica de jove –wow!- I per últim i definitiu, no eren llauradors, ni botiguers, ni de cap professió liberal que em sonara: regentaven al centre històric olivà entre carrers que no havien canviat en segles –o això em pareixia- un vídeo-club de películes del sistema 2000. Un dels tesors que més recorde -i que no vaig arribar a visionar- era El Semental Italiano, la peli porno de l’Stallone pre-Rambo. Que més vos he de dir.
[7] Ací el lector o lectora s’ha de detindre a reflexionar com d’important pogué ser en la seua infantea eixa precisió: de veritat o de veres. Era l’opost a de joguet o a de mentira. En realitat aspiràvem a jocs reals, a aventures tan reals com les dels llibres i les películes. Aplicat als objectes, volíem coches de veritat, cavalls de veritat, pistoles de veritat, espases de veritat, ordenadors de veritat. Una volta en vaig retallar un d’una revista i vaig jugar en ell una miqueta, després algú me’n va mostrar un que era de joguet. Vullc dir que hi havia més coses de joguet que no ara. No sé si se m’entén pero vullc tornar al text principal.

dimarts, 24 de març de 2009

¡¡¡Les Memòries!!III! (Nota [3])


[3] Bujaques que contenien ocasionals bufes de colors que s’ensenyoraven de tots els jocs domèstics. Eren el joguet perfecte : barat, inofensiu per a mi i per als mobles, bibelots, objectes d’art i lux en general que que caracterisaven la llar familiar. Participatiu i fàcil : podia jugar en el meu germà –el d’enmig, que el menut encara no-, un ser llavors en moltes limitacions i en mon pare, un ser extraordinari que conseguia que la bufa tallarà el vent i assolira velocitats vertiginoses. Aprenia certs rudiments de física que encara no he acabat de dominar: per qué la bufa no corria i el baló o una pedra sí. Unia a la família: pronte vaig descobrir que jugar en bufes no era divertit si ho fea en amics de la meua edat, només funcionava a soles, en mon germà o en mon pare.

Especialment punyent i ridícul és el recort de la principal ensenyança que vaig rebre de l’objecte bufa i està relacionada en l’última ventaja lúdica que volia resenyar d’esta cosa que en l’edat hem degradat a objecte alusiu, a ornament de celebracions pretesament pop/naïf/kitsch o com a tesela de jagantins mosaics que en les grades representen els colors del nostre club. (I ara em pregunte quan van començar a utilisar-se les bufes de caucho unflades com a soport del color en l’espai i li hauré de preguntar a mos pares si recorden la primera volta que en varen vore una o si sempre hi han hagut ).

L’última ventaja lúdica que volia referir i que fea d’elles un objecte màgic –bo, encara me’n queda una atra: no estava clar d’on venien, on es podien comprar. T’arribaven soltes en un sobre sorpresa o mon pare en duya una o dos qualsevol dia. Pel contrari, eixes bufes grans, unflades d’hèlio les recorde més com a desig que com a objecte vixcut, encara que segur que alguna se’m va escapar posem en un matí raríssim i exultant en els Vivers i de la qual he oblidat aquell insignificant detall i hauré d’agrair el bon sentit que varen tindre mos pares en no comprar-me’n immediatament una atra. Bo, bo finalment tot quadra com comprovarà el pacient lector en tancar este parèntesis.- era que, al contrari que molts atres joguets, mai arribava a quedar-se abandonat, oblidat, avorrit fent una mescla de nosa i de primera mala consciència. En qualsevol moment la seua trayectòria trobava un dels exòtics i caríssims cactus als quals tan aficionat era mon pare o un dels encara més exòtics i caríssims cigarrets de marca Sombra era encara més aficionat mon pare i de manera abrupta, fulminant, inesperada s’acabava la diversió fins a la pròxima bufa. Mai duraven més d’un parell de dies. Excepte una.

En aquells temps, durant el feliç període d’existència d’una d’aquelles bufes, em va créixer una d’aquelles idees estranyes que, inflades de sentimentalisme, em sumien en profundes melangies infantils. Era una espècie de panteisme rudimentàriament ecologiste o una por tremenda a la mort. Pensava que per a fer tots els objectes que hi havia digam que s’utilisava matèria orgànica, digam que es mataven vides i digam que això em posava tristíssim. Suponc que d’alguna manera intentaria explicar-li-ho a ma mare. Que ella em faria vore que el món funcionava aixina, que la carn que em menjava més evidentment estava feta d’animals que en molts casos menjaven animals (l’idea de que es tallaven –mataven- arbres per a fer mobles em repatejava, la matèria em posava molt nerviós i la transitorietat, la provisionalitat, la condició efímera de tot em pareixia inacceptable, em fea oix i neurosis. Em pensava que per a fabricar les bufes també es mataven vides i això començava a pareixer-me molt remalament) i que, en tot cas, lo que calia era menjar-s’ho tot, no trencar res i no balafiar. Llavors vaig decidir conservar la bufa que tenia en actiu, cuidar-la, preservar-la de tota amenaça, fer-la durar per a sempre, encara que haguera de privar-me de jugar en ella. La tenia queta i refugiada en la meua habitació, entre el llit i la paret. Potser vaig conseguir oblidar-me d’ella per a fer-la durar sempre. O potser la mirava tots els dies uns moments, fent-la girar en les puntes dels dits, sense perdre el contacte en un dit o atre en cap moment. Llavors no sabem si de colp : trobant la bufa un dia en el caucho pansit, apegalós, blanet, brut de pelusa adherida –on l’aire, on la tesó i la lluentor- reduida a un penjoll inútil, fosc i trist, sense cap atractiu ni utilitat, ni potència lúdica; morta, en una paraula. O si mirant-la a poc a poc, de dia en dia, vaig haver de rendir-me a l’evidència de que la bufa deixava de ser la que era, de que el caucho es pansia et cétera. Encara que, conforme escric i recorde, m’incline a pensar que tot succeiria de colp, després de l’oblit, fora com fora –i fa riure- ahí va ser quan, per primera volta, vaig haver d’enfrontar-me a l’idea, a l’evidència, a la veritat rara i dolorosa de que tot canvia, tot passa, tot s’acaba i les coses, com les persones, també. I aixina tot. I, recorde perfectament el dolor còsmic, recorde perfectament com, sumit en el bleda -pero profundament real- dramatisme infantil pensava que res tenia sentit i que quin absurd matar vides per a fer això que no era capaç de durar més d’una semana i plorava i tot mentres estirava la goma fins esgarrar-la, fent-me una miqueta de mal quan es trencava, desfent a miquetes això, cagant-me en deu i en els hòmens i horrorisat pel meu descobriment. Oh.