dijous, 20 d’agost de 2009

Decepció, desencant, desenchís (Les memòries!!!V!)



O desilusió. Hi ha noms de sentiments que em resulten especialment evocadors. Potser té relació en la tendència desmesurada a ilusionar-me, a comboyar-me, a encantar-me i a enchisar-me que m’ha complicat i endolcit la vida des de l’infantea. Clar, especialmente en l’infantea. En eixa época desconeixem el món i els seus llímits i proporcions. I just per això l’ilusió tampoc té llímits.

Nos ilusionàvem, per eixemple, en la possibilitat de visitar una falla sobre la qual havíem llegit en prensa. Recorde que en vaig donar per a salar en el ninot indultat de Na Jordana que representava a Indiana Jones. (És que ya només el fet –el qual anys després i en no poc desencant vaig descobrir que és una farsa- de que un i només un ninot se salvara de les flames em pareixia absolutament fascinant, llitúrgic. Suponc que el succeït que conte va coincidir en l’any en que mos pares m’ho explicarein com expliquen els Reis Macs [acabe de comentar-ho en ma mare i em desmentix açò. Em diu que llavors era aixina o que ells ho creen. Que l’impudícia en despullar les falles abans de cremar-les i distribuir els ninots entre les falleretes potser començava en eixa época. No ho sé]). Al remat, vaig conseguir que anàrem a vore la falla, a pesar de que a mos pares trobe que els abofegaven aquelles aglomeracions. Es van fer l’ànim, pero vam arribar i van vore tota eixa gentada que no es podía caminar i, damunt, eren aquells anys en que s’introduïa l’innovació de que ¡es podía entrar en la falla! –que en molts casos era una vil excusa per a cobrar que ara ya no busquen-. A mon pare li fea mal la cama i segur que no tenia cap gana ni de fer coa ni d’amollar els cacaus per una cosa que, en realitat no l’interessava gens. I sabia que a mi, tampoc. Davant la meua insistència, va espetar-me :¿Qué et penses? ¿Qué quan entres l’Indiana Jones et saludarà i charrarà en tu? En eixe moment vaig adonar-me’n que sí, que esperava algun destrellat aixina. O que estava ilusionat com per a un destrellat aixina. I vaig entendre que això no podia ser. I que ya ho sabia. Desilusió. Pero menor. Haguera segut molt més frustrant conseguir que mos pares aboquinaren l’entrada, fer la coa i comprovar in situ que hi havia el mateix ninot d’estil realiste, llustrós -com eren llavors tots els ninots-, de tamany natural i immòvil. Tal com l’havia vist en la foto de Las Provincias, per una atra banda. Si és que el cas és que ho sabia i se m’havia oblidat. Bo, suponc que després endolcirien el disgust en alguna llepolia o en coets o en lo que fóra.

Això només era un eixemple preliminar. Posen vostés excursions, visites a cosins, justes escolars o deportives, canvis de residència, joguets demanats als reis que després són una merda i no com mostrava l’anunci. Tot això sense moure’s de l’infantea. Els volia dir que evocar l’idea de desilusió, desenchís, desencant, decepció em posa tant o més trist que experimentar estos sentiments. I que les històries relatives em poden commoure fins a les llàgrimes. Sobretot quan es tracta de desilusions iniciàtiques, dels desenchisos insondables dels inicis, dels colps que comencen a posar-te al lloc i a abaixar-te del desproporcionat encant de l’infantea. No et faces tantes ilusions, chiquet. Buah, un atre dia parlarem de l’adolescència fan mal. i de l’amor i de la madurea i del govern i del treball i de tot això. Com digueren els cretins, és que dels sis als huitanta és una edat molt difícil.

De moment, estiguen atentes i els contaré tres històries decepcionants de les que cremen i fan mal. Una és meua, és la més suau i pareguda a la que acabeu de llegir; l’atra de mon germà segon, pero la vaig viure i patir en directe com per a contar-la; l’atra és de Vicent, el pare de Palomeque. Vaig tindre el goig de rebre-la en temps que ara mateix enyore i em va fer emocionar fins la llàgrima i fins les ganes d'escriure-la Considere que les tres són tallades ben sucoses del seu moment històric. Considere que les tres són part de les meues memòries.

[Image: Indiana Jones en el barri perdut. Miquel Santaeulàlia. Na Jordana 1986. Pos ya veus tu.]