dissabte, 22 d’agost de 2009

Notes a "Ma qué és gran el cine, 1a part" ¡¡¡Les Memòries!vii!!

[8] Això era extraordinari. En aquellla época l’informació d’espectàculs no es barrejava tan alegrement com ara en l’informació séria. Les estrenes de Hollywood no apareixien en el telediari. Si això succeïa havia de ser que estàvem davant d’un acontenyiment de verdadera trascendència. Com l’estrena del videoclip Thriller un 31 de desembre.

[9]Oficial. Recorde que va ser quan el mundial 82. Suponc que Coca Cola era el refresc oficial del Mundial 82 i suponc que pensava que tots els jugadors bevien cocacola. I que l’Aguila era la cervesa oficial i suponc que tots els jugadors bevien aguila (selecció bulgara). (En aquell temps els jugadors no eren tan diferents de mon pare, només que jugaven bé a futbol. No duyen cholles rúbies ni el seu nom en caràcters chinencs.) Hi havia moltes coses oficials del Mundial: Las Hermanas Hurtado van gravar l’himne oficial del Mundial. I de moltes coses: el joc de taula oficial de l’un-dos-tres o el ninot de la carabassa que era exactament igual com el que eixia en la pantalla. Poc a poc recorde que això va començar a pareixer-me una presa de pel evident. En el 84 va vindre el cometa halley i no recorde quin producte –un telescopi escolar, una guia, el calendario zaragozano, la teleindiscreta- s’anunciava com el X oficial del pas del Cometa Halley. Yo aixo ya no m’ho vaig papar perque no estava gens clar qui havia concedit la llicència: ¿el propi cometa? ¿la NASA? ¿Els marsianos? ¿ET, l’Extraterrestre? [EDITE: Voilà, mon germà el Gran Kanaka, m’apunta que bamba per casa el Llibre Oficial del Cometa Halley. Me’n recorde: el vaig adquirir no sé si en un contenidor o en el rastre, com a homenage a aquell desvellament anticonsumiste.]

[10] Pegatines: tenien un valor intrínsec, més allà del seu mèrit estètic o de l’importància simbòlica d’allò que representaren. ¿És adhesiu? Era la pregunta davant de qualsevol paper lluent de colors vius. I ho comprovàvem clavant l’ungIa en el cantó del cartó. Qualsevol objecte ornamentat en pegatines guanyava moltíssim valor. Els logos nos pareixien bells. Fixeu-vos: les cases exportadores de taronja feen unes pegatines minúscules per a apegar-les en la corfa brillant com o no com encerada dels fruits d’or de la nostra terra. Eixes pegatines venien en rollos de paper de cera. De tant en tant quea en les mans d’algú uns metres d’eixos rollos en centenars de pegatines. He vist bicicrosses i motorettes completament forrades d’eixes pegatinetes generalment de forma ovalada i en llegendes tan sugerents com ara “frutas Somopar”. Les envejava, pèrque a mi no em deixaven. Dien: pareixerà furtada. A mi sí que me la van furtar, pero eixa és una atra història. Igual la van tapar tota en pegatines.

[11] El venien per eixemple, junt al Chollo de l’un dos tres, als superhéroes Marvel, als héroes de Bruguera, a Snoopy, o als polítics de la transició –Ernesto conserva un Suárez caracterisat inexplicablement de Robin Hood- en la mateixa papereria-llibreria de barri on compraven els meus llibres de text. Encara sobreviu en mals temps per a les llibreries i papereries de barri. Es pot visitar i contemplar encara alguna mostra d’eixos ninots al carrer Aben Al-Abbar, cantó en Pobla de Farnals. Encara em quede encantat quan passe, per pur costum casi atàvic.

Vullc afegir una atra nota sobre merchandaising en general i, en particular, sobre el d’ET. Molt sovint, els elevats preus de les llicències fea que els fabricants estalviaren en la qualitat. O en unes atres ocasions confiaven en que el producte es venia sol per la força de l’image que vampirisaven i alhora promocionaven encara més. Vaja, que sovint, la camisola, el ninot, el joc de taula eren una chanca que no durava una rosada o avorrida com ella a soles. Kanaka em comenta que en el vídeojoc oficial d’ET es van gastar un dineral absurt produint-lo i que al remat era un bunyol que ni s’entenia, ni es podia jugar, ni era divertit quan ho conseguies. Se sap que XXXXXXmil còpies en van acabar colgades en no sé quin desert de California –en el consegüent perjuï econòmic- perque no sabien que fer-se’n.

[12] La lluita per vestir-se al propi gust és un ritual iniciàtic pel qual hem passat la gran majoria d’adolescents des dels anys cinquanta en que els jóvens varen devindre –per gràcia del mercat- en una mena de classe social o, com a mínim, de nínchol de consum. Pero en el meu cas –trobe que no soc l’únic- eixa afirmació de l’autonomia personal ha passat tant per l’assunció de cànons diferents als paterns com per la ruptura de les estrictes normes de l’abric. Una terrible por al constipat obligava a l’escrupulós seguiment de l’esquema camisa afelpadeta de mànega llarga-camisa-jersei de llana-anorak. Si chàndal, només canviàvem el jersei per la part de dalt del del chàndal. La camisa no es movia. Una generació acalorada la nostra. Unes mares molt preocupades per l’abric. Per una atra banda estava la pronunciada diferenciació entre l’indumentària d’entre semana i la dels festius…

[13] Potser seria el Valle Ortí, junt a l’Avinguda de l’Oest. Anys després m’he passejat per eixe parking com per ma casa. Això potser no ve al cas, pero volia consignar-ho perque m’interessa el canvi de significat dels espais segons la situació i l’edat. També podria ser el de la Plaça de la Reina. Est és el que més freqüentàvem. Ma mare em dia: Ara estem baix terra. Yo flipava en l’idea i mirava cap amunt, cap a la superfície. Vea les bigues de formigó. Em semblaven enormes i, profunts i foscos els espais que hi havia entre elles. Yo preguntava: ¿Són coves? -Ahí és on viuen els dracs, contestava ma mare. I es quedava tan ampla la senyora.

[14] Estos cartells són un motiu recurrent de l’actual nostàlgia cinèfila. Encara que de pijor qualitat i molt més infracultural considere que esta artesania perviu en la decoració de les atraccions de fira.

[15] Ramonet es referix a la visita del Papa de Roma, Joan Pau II, a Valéncia. Ma mare estava absolutament eufòrica. Actualment és igual de creyent i devota pero trobe que llavors era molt més inocent, menys crítica i distanciada. Em va explicar que venia el representant de Déu en la terra. Per a que ho entenguera, va afegir que això era com si vinguera Deu a visitar-nos. I venia a la nostra ciutat, tocant els meus dominis (vore el 1r capítul de ¡¡¡Les memòries!!!). Anàrem correns a l’Albereda. Prop de la Font de les Quatre Estacions, aüssat en braços de ma mare per a rebre el superpoder i la benedicció, vaig vore passar a gran velocitat el sostre del mític Papamòvil i, baix d’ell, la boineta blanqueta del papa. Això va ser motiu d’orgull emocionat i satisfet durant molt de temps. Un orgull que s’incrementava i refermava quan vea en la tele les imàgens de la moguda on yo havia estat unes hores abans.