Ma qué és gran el cine (¡¡¡Les memòries!vi!!)

E.T. l’extraterrestre. Era una película absolutament màgica, inoblidable, ningú devia perdre-se-la. El meu amic David Quiles -els pares del qual yo notava que eren més moderns que els meus, igual com notava que ell ho era més que yo; també és que eren més rics i això també ho notava- trobe que ya l’havia vista i em confirmava eixa sensació. Pareixia un privilegi que la proyectaren en la mateixa ciutat on vivia perque, per eixemple, dien que a Michael Jackson li havia agradat molt. Trobe que per aquell temps fullejava la premsa i les revistes, les quals totes eren o del cor o de política. I tant en els diaris, com en les revistes de tota classe, apareixia E.T. [8].
És en aquells temps que va començar a publicar-se una atra revista que resultava –i ara que ho pense, ho va ser- revolucionària. La Teleindiscreta era un alucine per la quantitat de regals que incloïa. Productes oficials, nano. ¡¡Oficials!! [9]. El capitalisme béstia i global i el zènit de les tècniques de promoció estaven arribant al territori del nostre estat. I precisament el nostre subdesenroll –i l’inocència que comporta el subdesenroll, junt a la de l’infantea- dotava els seus objectes tangibles d’una aureola casi màgica, sobrenatural, epifànica. Tocar –ya no posseir- els productes oficials era participar d’alguna cosa molt més gran que la vida, molt més gran que la nostra vida barrial i subdesenrollada. És una fascinació que anys després hem detectat en països com Marroc o Turquia i que solia centrar-se en figures del cine, de la música i del futbol. Com ací, vaja. Llega la Etemania. La Teleindiscreta regalava pegatines[10] d’ET, -sí, també de V- i algunes brillaven en la foscor si les sostenies uns moments junt a una font de llum.
Volia vore ET. Volia vore-la ya. Cada volta més amics meus l’havien vista. Mi casa… teléfono… Allò no podia ser. Estava quedant-me al marge de l’història, total perque cada fi de semana nos n’anàvem a Oliva. En un bon criteri que ara resulta evident, mos pares no compraven la Teleindiscreta, ni em compraven el ninot de plàstic dur i massís, d’uns tres dits d’alçària, sense articulacions ni res, que venien a un preu absurdament elevat -encara que no valia per a jugar ni per a res- perque era oficial[11] . De manera que tampoc tenia un accés gens fàcil a les relíquies, als escapolaris del cult. Marginat del progrés i en les tenebres de l’ignorància, aixina em sentia. Insistia, renegava, vindicava i gemecava de dolor.
I ho vaig conseguir. Va arribar el dia. Era una d’aquelles extraordinàries fins de semana que permaneixíem en el Cap i Casal. Regnava l’eufòria i l’optimisme en la nostra llar de Rodríguez de Cepeda. Mos pares, per un costat, veen que s’acostava el final del seu suplici; per l’atre sé que participaven de la meua ilusió, que vibraven en el meu entusiasme. Començaven a viure a través dels seus fills, com mai han deixat de fer-ho. M’ho van anunciar en una solemnitat jocunda, pasqual i, a l’hora, jugant a les endevinalles. -¿Saps a qui anem a vore? –No. -Anem a vore al teu amic. -¿A quí? ¿A David Quiles? Si se n’ha anat a Torrent… -Dir Torrent era llavors com dir Creta- No, Ramonet, ¡a l’Extraterrestre! (¡…!) Qué alegría cuando me dijeron/ vamos a la casa del Señor. / Ya estan pisando nuestros pies / tus umbrales, Jerusalén.
Em van mudar i abrigar[12] i nos n’anàrem cap al centre. Ya he dit lo que suponia anar al centre. I anar al centre en el pare i la mare i trobe que en el coche de mon pare era una cosa realment extraordinària, excitant. I més en l’objectiu que teníem, el qual excloïa les compres, el Corte Inglés, la figa mandanga: ¡¡¡¡¡Anàvem al cine!!!! ¡¡¡A vore a l’Extraterrestre!!!
Suponc que eixiríem en temps. Buscaríem aparcament –i mon pare es desesperava i a mi també em devorava l’ànsia-. Suponc que la busca seria infructuosa i que acabaríem en un parking de pagament[13] . Nos recorde caminant per un carrer ample, en moltíssima gent, botigues luxoses i molts coches. Les imàgens que em venen a esment coincidixen, trobe, en l’Avinguda de l’Oest, la qual conservava llavors part del seu antic esplendor, modern i cosmopolita [Edite: Mon pare m'ho confirma. Benja em diu que això era el Cine Oeste i que ell va vore allí no només E.T. sinó també Karate Kid]. Anàvem en l’ànim resolt, satisfet de bestreta, a bon pas. Penjat dels meus braços, en una mà en la de ma mare i l’atra en la de mon pare. Que s’arrimaren que ahí anàvem nosatres. M’esperava E.T. Mos pares em duyen.
Una gentada que m’impressionava i m’atrea es concentrava davant del cine. De llunt ya podia vore el cartell pintat artesanalment en motius referents a la película[14] . Estirava de les mans de mos pares per a accelerar el pas i no me n’adonava que ells estaven reduïnt-lo. Estava cada volta més emocionat i no me n’adonava que ells començaven a desanimar-se. La mateixa aglomeració que em confirmava que estàvem al lloc correcte i en l’hora justa eixercia una poderosa disuassió en l’ànim dels meus progenitors. Ignorant-la, yo estava cada volta més eufòric; pero mos pares ya havien pres una decisió. -Ramonet, tot això és coa. –Qué llarga, mai n’havia vist una de tanta gent. Quin rollo, haurem d’esperar-nos. –No. En la de gent que hi ha, segur que quan nos toque, ya no queden entrades i ya haurà començat la película. –Pero, ¡hem d’intentar-ho!¡ hem d’anar a vore E.T.! –No, això no seria anar a vore E.T. Seria fer el moniato. Anem-nos-en a berenar. Tornarem un atre dia. Unes ganes de berenar terribles, tenia yo. Somiava en les suculències de Rodilla o de Mundo, no te fot. Yo sabia que l’oportunitat era casi única, que quedar-nos en el Cap i Casal sense tindre pendent cap visita de compromís o sense haver de comprar roba per a la comunió de no sé quí, era una situació excepcional. Una ocasió que havíem deixat passar quan, segurament, si haguérem esperat, en l’últim moment haguera eixit E.T. cridant-me pel meu nom i exigint al personal que nos deixara passar.
Es van acumular les promeses i els compromisos. Em van assegurar que tornaríem un atre dia. No, un atre dia no. La semana que ve. Que no patira. Que hui no podia ser i lo que no pot ser, no pot ser. Trobe que em van convencer en facilitat i que la mera pelegrinació m’havia satisfet una miqueta. Vaig dir que hi havia tanta gent com quan lo de “viva el Papa” [15] . Unes monges, en les quals nos creuàvem en eixe moment, em van sentir la dotorada –ya parlava fort i, llavors, agut; i ben vocalisat- i van riure. Mos pares ho van celebrar satisfets. Trobe que ma mare estava orgullosa de que aquelles servidores de Deu veren que s’havien creuat en una família catòlica. Yo no entenia a qué venia tanta festa, pero ya era un adicte als afalacs i a la celebració de les meues declaracions. Suponc que això va acabar de posar-me de bon humor. I el berenar i les promeses de mos pares, els quals mai mentien.
[fi de la 1ª part de la 1ª història decepcionant.]

Sí, benvolguts llectors i llectores. Això encara no s’ha acabat. ¿Quins nous disgusts esperen a Ramonet la semana pròxima? Ara, la realitat s’ha obert pas en el seu cap a mallades de pura llògica. En el pròxim capítul mostrara el seu rostre més absurt, els seus colps més subrepticis.