L’esperança és sempre una ferida oberta. Exposta a la pols i a la sal que no cura, oferta els gérmens invasors, oberta als dimonis i als mals pensaments circulars. Mantindre massa temps oberta una esperança acaba requerint un cert esforç. I és com no voler tancar un portell per on se’n fuig energia, aire, virtut i vi, per on cremen oli i idees. A voltes cal. N’hi ha temps on cal. Pero no sempre ni per a sempre.
A voltes lo que cal és tancar-la, deixar que cicatrise, deixar fer a natura contra la nostra voluntat. Com a molt nos pot quedar una cicatriu, un tumor benigne -com un pesaret- i temps perdut.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada