[1] Domèstics potser estaria millor dit com es vorà.
[2] Una volta, vaig acompanyar a un companyó de classe fins a sa casa, perque quan m'enjugassava mai em cansava de charrar pels descosits. Este companyó, Javi Sánchez Mercado, era cosí de David Mercado i consigne esta dada prou idiota perque em maravellava i envejava que algú tinguera un cosí en la seua classe, ya que yo tenia la família en el poble o escampada pels barris de Ciutat. No era dels que més freqüentava de la colla. Trobe que era un chiquet menys protegit i conreat que yo, sos pares tenien una fruiteria, trea pijors notes i no li agradava llegir. Devia viure pel carrer Historiadora Sylvia Romeu , on està el Tendur. Per tant, vàrem baixar Manuel Candela cap a l’Avinguda d’Aragó, més enllà de Pobla de Farnals, vàrem creuar el carrer (¡!) i vàrem travessar per la Bodega Fila, AKA el Labrador per a acurtar camí, entrant per la porta de davant i eixint per la de darrere. Aixina, en un moment, em vaig desviar del camí de tornada a casa, escapant del meu radi d’acció habitual, vaig entrar en un lloc reservat als adults sense companyia de cap major, sense saludar, baix la mirada reprobatòria del taverner deixant-me clar que estàvem infringint una norma, vaig travessar-lo. Tantes emocions juntes m'han quedat gravades de forma indeleble en la memòria. Realment Javi Sánchez era un chicon del carrer, un rebel i un ser lliure. Un huckleberry finn d’Algirós.
Entrades
9 comentaris:
Tornem a escomençar, ara en cursiva, que és com anira el text principal de ¡¡¡¡¡Les Memòries!!!!!. Bo i una miqueta més, que si no morirem tots abans de passar del primer capítul.
El meu germà menut m’ho va fer vore. Per als chiquets urbans [1] de finals del Segle XX, els solars varen ser el regne de l’aventura. No escapàvem a les muntanyes ni a les hortes ni als ports. Recorria el meu món de casa a escola i d’escola a casa o de la mà de ma mare acompanyant-la a la comprar, Mercadona i el mercat d’Algirós. Aixina les fites dels meus dominis eren: per la mar, Dr. Manuel Candela, sense passar el carrer al costat on vivia el meu amic David Quiles que encara no tenia les voreres posades; per Ponent, les paradetes de peix? que plantaven en l’encreuament entre Sancho Tello i Antonio Suárez, on ara estan els Babel i on estaven els Supersónicos; al Nort, el carrer Pobla de Farnals, on estava i està el meu colege, Angelina Carnicer; al Sur, l’Avinguda del Port. Tota eixida d’este quadrant, en companyia de mos pares, era acontenyiment. Tota fugida sense ells, transgressió[2] .
Els solars s'eternisaven i les obres es prolongaven durant anys, i suponc que era lo normal en un país en vies de desenroll i abans del boom immobiliari. O potser és que nomenem anys lo que en aquella edat iniciàtica suponia eres geològiques, girs de galàxia espiral, becades divines, eternitats de bujaca [3] et cétera. Així els solars eren un lloc on trobar insectes entre les brosses, pastar fanc i sorra de la construcció, comprovar la fondària insondable dels tolls pudents i gojar de l'impermeabilitat de les botes d'aigua[4] que impedien que nos mullarem els peus i teníem la sensació de qui toca foc i no es crema. En algun d'eixes tolls arribava a criar-se llepó i larves de mosquit, ¡imagineu-vos!.
Algú ha tirat a faltar un poc de rock'n'roll en l'anterior entrada. Bo, vos pose l'enllaç al disc que estava sentint mentres penjava açò:
Miss Ludella Black with The Masonics: From this witness stand
Si me'n dieu alguna cosa, ya el comentarem, que a pesar de ser una perenne i vocacional amateur, esta senyora té molta carrera a les esquenes i forma part d'una llarga saga imprescindible per a entendre el garage de hui.
I no és més fàcil fer-ho tot seguit sense 1 i 2 i ara negreta i ara cursiva i ara els Masonics, ai els Masonics! Que no els he escoltat massa amb la senyoreta Ludella Black. Els tinc un poc d'alèrgia als pobres, i no s'ho mereixen.
No em faça vosté explicar perque m'agrada i ho faig aixina, que sempre acabe metextualejant i ya avorrix. A més, en un corpus tan minso com el que tenim de moment, resultaria especialment ridícul. En qualsevol cas, em pensava que tots estàvem d'acort en que fàcil és sinònim de millor. I sí, m'he ensenyat una beceroleta d'html i estic tot pagat.
Alguna volta li ha passat a vostè astò de passar per un carrer i retrocedir vint anys?
Jo procure fugir d'estos llocs.
I cinc segles, també. Al contrari, m'encanten els túnels de temps i els ambients en vies de desenroll. Els busque i em busquen.
Salut!
Las memorias, mmm, me gusta este serial, y usted también, guapo!
La memoria,maravilloso invento.Retrotraer los recuerdos de un pasado siempre dichoso -tendemos a olvidar o suavizar los momentos dolorosos, como tedos sabemos- y lleno de la fuerza, la alegría y la esperanza de la juventud ( en nuestro caso).. Gracias por hacérnoslo presente y, así, poder paliar la impresión del futuro desvelado que, rara vez, está a la altura de lo soñado.
Nuestras felicitaciones, porque tus límites físicos se han ensanchado por los avatares de la vida, pero ,sobre todo,por la fuerza de tu memoria y de tu imaginación que los llevan hasta límites inabarcables (o, mejor dicho, inkayakables?).
Y, ¿qué piensas de sentirte "marcado" por la saliva materna?.
Por cierto, merece la pena leer los comentarios que te mandan. Son geniales. Nuestro saludo y "chapeau".
Gràcies, Sr/Sra Anònim.
Una cosa ¿Tampoc heu pogut baixar-vos a Miss Ludella Black? ¿O no vos ha agradat?
Publica un comentari a l'entrada